3, 2, 1… enlairament!
El dia 3 de febrer de l’any 2001 (el 3 del 2 de l’1) naixia el nostre segon fill, en Pol. Va ser un part fàcil i ràpid. Unes hores més tard un metge amb poques habilitats comunicatives buscava la manera de dir-nos que en Pol podia tenir alguna alteració cromosòmica. Abans que continués navegant per un mar d’eufemismes on ja estava a punt de naufragar, el vam interrompre. “Síndrome de Down?”
No és gens fàcil descriure les imatges i els sentiments d’aquells primers moments. Formaran part, per sempre més, dels nostres records més íntims.
Després va venir el procés de dol inherent a aquests casos per la pèrdua del fill imaginat i, simultàniament, els esforços per criar els nostres fills i consolidar el projecte familiar, tot això amb les inseguretats, les pors i les dificultats de cada dia.
Però, en paral·lel a aquest procés, se n’iniciava un altre d’extraordinari. A mesura que anàvem coneixent en Pol i ens submergíem en la realitat de la discapacitat, la nostra visió del món que ens envolta i, finalment, el sentit de les nostres vides, s’eixamplava i es feia més profund. És com si fins aleshores el nostre camp de visió hagués quedat limitat per uns marges a dreta i esquerra, a dalt i a baix, que ara s’anaven esborrant de mica en mica i això ens permetia veure una realitat fins aleshores amagada. Havíem après a veure les dimensions reals de la vida amb molta més amplitud i profunditat. Havia començat l’efecte Pol.
Ens hem decidit a fer aquest bloc amb la intenció de contribuir, modestament, a actualitzar les imatges mentals de la síndrome de Down, tan còmodament instal·lades en la nostra societat, i obrir un espai de reflexió i d’intercanvi d’informació. Això no vol dir explicar un conte de fades ni maquillar les dificultats. Criar un fill no és un projecte fàcil. Criar un fill amb síndrome de Down, encara menys. Però en aquells primers moments tots hauríem agraït una informació realista, objectiva i contrastada amb casos reals de com pot ser la vida d’una persona amb síndrome de Down en els nostres dies.
Aquest bloc s’afegeix, doncs, a d’altres que trobareu a la xarxa que intenten projectar una imatge de present sobre la síndrome de Down, que voldríem que fos útil a les famílies que entren en contacte amb aquesta realitat i, al mateix temps, pretén oferir un espai de reflexió per al conjunt de la societat. Perquè creiem que els prejudicis només s’alimenten del desconeixement. Potser així, algun dia aprendrem a mirar amb uns altres ulls totes les persones que, amb un cromosoma de més, s’esforcen per viure amb normalitat en aquest món. Aprendrem que no tots els fruits maduren al mateix temps que les maduixes i sabrem més coses del raïm i dels altres fruits que enriqueixen el nostre món divers.
Frederic i Anna
novembre 6, 2008 at 9:24 am
Estimats Anna i Frederic,
Hi ha escrits que autènticament et toquen la fibra, el vostre és un d’ells. Donar a conèixer els vostres sentiments que vénen de l’immens amor que teniu pel vostre fill Pol,
la manera que us ha eixamplat la visió de la vida, la bondat i generositat que treu de vosaltres m’ha fet emocionar.
Quina raó que teniu en dir que la font de tots els prejudicis és el desconeixement! Entre tots hem de fer que la diversitat, en la manera de pensar, de viure, de ser… que és el que enriqueix el món i la vida, sigui respectada i ens ajudi a tots a ser millor persones.
Una abraçada a tots.
Alba
juliol 9, 2011 at 11:12 am
Tots passem pel mateix, la primera bofetada, terrible, el dol de la perdua del fill perfecte, ens volquem amb l´estimulacio d´aquell fill amb el meu cas i poc a poc l´assoliiment de les petites fites que poses, el descobriment de que la vida es la mateixa pero va mes lenta, tardes mes a fer les coses pero la recompensa tambe es mes gran.El dolor de la diferencia que no voldriies pel teu fill avui despres de 7 anys encara no ha marxat, ni crec que ho faci, pero l´embolica l´immensa felicitat que´m dona.
Força i coratge pares i mares un peto desde Tivissa.