MÀRIUS SERRA Quiet Empúries
En aquest llibre, Màrius Serra ha posat la seva condició d’escriptor al servei de la condició de pare i al servei d’una necessitat vital: expressar la seva transformació personal, fruit de la convivència amb el seu fill Lluís, amb una greu discapacitat. I ho fa com ell sap fer-ho, amb sinceritat i ironia, amb precisió i sentit de l’humor. Hi trobareu descrits sentiments de tota mena, des de l’estat de xoc inicial fins a l’assumpció sense complexos, passant pel desconcert, les promeses al buit, la ràbia mal dirigida o l’orgull reivindicatiu. Tot a partir d’escenes concretes que ens demostren quantes coses es mouen al voltant d’un Llullu, quants fils és capaç de moure algú des de la seva condició de quiet. No us el perdeu!
quiet350“Quiet cobreix set anys en la vida del nostre fill Lluís Serra Pablo, àlies Llullu, que va néixer amb una greu encefalopatia que la ciència neurològica encara no ha estat capaç de definir. Set anys després del seu naixement, la terminologia mèdica no passa d’encefalopatia no filiada, el llenguatge popular se les apanya amb la fórmula, prou entenedora, de paràlisi cerebral i el llenguatge administratiu l’avalua com un discapacitat amb un grau de disminució del 85%. A casa, però, totes aquestes etiquetes compten poc. El Lluís és el nostre segon fill. Té unes necessitats una mica peculiars, però això només significa que estem més pendents de la seva fragilitat. A Quiet, he buscat una forma narrativa d’explicar l’ambivalent estat emocional que provoca tenir un fill que no progressa adequadament. Un estat sovint exposat als fiblons del dolor, però en el que predomina la joia i un cert embadaliment. M’ha semblat que la millor manera de fer-ho era rescatar escenes concretes fixades en la memòria i posar-les en moviment. Records refulgents. I he pretès, alhora, compondre un mirall. Dorian Gray va vendre l’ànima al diable per poder ser, més que immortal, invariable, mentre els estralls del temps anaven canviant l’aspecte del retrat invisible que havia amagat al soterrani. Aquí el procés s’inverteix. El nostre fill ni és invisible ni tampoc el retrat de ningú, per bé que s’assembla als seus pares i a la seva germana. Ell i els que són com ell actuen de miralls. Tots els que ens hi mirem una mica a fons envellim d’una manera diferent. Si Dorian Gray hagués conegut un llullu no s’hauria conformat mai de la vida amb la invariabilitat dels presumptes immortals. Hauria après a mirar en comptes de voler ser mirat. A envellir. Molt probablement no hauria volgut ser retratat, sinó retrat.”